Tornar a començar

Un diumenge de tardor vam pujar a Girona a veure el pis de la M. Vaig arribar la primera i crec que les dues ho volíem, així ens vam poder posar al dia tranquil·lament. Ens trobàvem a faltar. Em feia feliç veure la il·lusió que li feia ensenyar-me el pis i tots els detalls. Té una llum i una pau preciosa, aquell pis de davant del riu. I m’agradava reconèixer-ne coses i sentir-lo una mica meu. El llibre que va comprar al Japó, el pòster d’Islàndia, el test que vam comprar aquella tarda a Gràcia, el llibre que li vaig regalar i aquell altre que li vaig recomanar, el quadre que vaig-pensar-en-tu-sabia-que-t’encantaria.

Després van arribar els altres i vam dinar junts. Ens vam asseure al sofà i ens vam posar a parlar d’això i d’allò. Abans de marxar, vaig anar una altra vegada  a la galeria i ella va venir al darrere. Ens vam abraçar i li vaig dir: aquí estem. Aquí estem, va respondre ella. I crec que a les dues ens va fer respecte i il·lusió a la vegada. Molt respecte i molta il·lusió. Imposa ser tant conscient de que estàs obrint una altra etapa, de que això significa que n’estàs deixant una altra enrere. Que el temps passa i tu, inevitablement, passes amb ell. I també molta il·lusió perquè tinc la sensació de que és  -serà- una etapa molt maca, molt dolça. Una etapa de descobrir-se, de sentir-se lliure i saber-se invencible, amb la maduresa i estabilitat justa, estant tranquil de veure – i viure- encara de prou lluny esclavitud que suposa entrar en el mon d’hipoteca-fills. I mentre jo divagava per aquests pensaments i ella juraria que per pensaments semblants,  ens vam quedar les dues abraçades mirant al riu gironí mentre entrava el sol de mitja tarda per les finestres i amb més emocions per dins de les que sabria explicar. Com si fos la festa de final de curs de sisè de primària. Que fa respecte perquè ja no hi tornaràs però il·lusió per la nova que encetes, en la que saps que ets més gran però-encara-no-prou-per.