M’entrego a la vida, m’hi segueixo entregant. Aquest ha estat el gran aprenentatge d’aquests últims mesos, des de que vaig tornar del procés. Confiar en la vida que també és confiar en mi. I viure-la i entregar-m’hi sencera. I confiar.
I titubejar i seguir. I que apareguin pors i jo segueixi. I que, tot i així, segueixi. I seguir escollint seguir. Seguir escollint seguir. Seguir escollint caminar cap a endavant. Seguir escollint obrir-me i entregar-me. I deixar de retenir, i deixar de controlar i deixar d’apretar amb el ventre, amb les cames i amb la por.
Com les meduses m’entrego, m’expandeixo i em contraic i faig aquest moviment i soc feliç perquè visc, perquè sé viure, sé com viure. Perquè, com em va ensenyar la sàvia àvia: jo ja sé què és viure. Jo ja sé què és estar viva.
I et deixo anar, i aprenc a deixar anar amb el cor obert. I m’enduc les onades d’agraïment, de tristesa, d’enfado i d’aprenentatge. I nedo amb elles, i nedo entre elles. I em deixo acompanyar, i em deixo veure. Perquè ara em deixo veure, perquè he après a deixar-me veure, a deixar-me ser cuidada, sostinguda i acompanyada. Perquè m’ho mereixo i perquè és el que construeixo: amb entrega, amb les mans, amb el cor i amb el ventre. Tota jo. I danso i ballo i em segueixo entregant. M’entrego a la pena i a l’alegria. I em sé viva. I sé què és viure. I això és molt. I, això, em sembla que ho és tot.