A la incomodidad

Mirarte como un niño a la noche de Reyes

en la que todo puede ser posible

porque la magia está

para aquellos que la saben apreciar.

Así que paro y te susurro:

¿Qué me vienes a enseñar?

Y me doy cuenta del secreto:

es cierto que todo en esta vida es un regalo

si sé con qué ojos mirar.

Un “estic aquí” sentit. Trobar allò que donaves per perdut. Mirar amunt i veure la lluna ben plena. Posar-se uns mitjons calents a l’hivern. La llum de sal. Obrir una espelma. I una ampolla de vi. L’olor de la roba neta. Notar com l’aigua et recorre cos avall. Donar-li un regal a algú a qui estimes. Les trucades inesperades i els missatges desitjats. Anar al mercat. Una tassa de sopa calenta a ple l’hivern. Els calendaris de la Gala Pont. La casa tranquil·la i amable. Ballar i sentir que amb cada moviment les pors es van estovant.

En Lluc ja dorm

En Lluc dorm i la nit s’enceta

En Lluc dorm mentre l’avui reposa. Suau, tranquil, seré.

En Lluc dorm quan els fantasmes fugen muntanya enllà.

En Lluc dorm lluny de la gata que juga entre les cols i les cireres.

En Lluc dorm dansant entre vaixells, princeses i Pirineus.

En Lluc dorm amb la tranquil·litat de qui sap que l’Helena i la Lluna li acaronen el son.

Levitar

Ese verbo le gustaba. Se podría pasar horas y horas levitando entre el todo y la nada. Entre lo que se ve y lo que no se ve. Entre lo que está y lo que, vigila, que en diez minutos ha desaparecido. 

Su reto era ese: encontrar la libertad, la capacidad de flotar, de volar, de ir y de volver estando en esta silla de esta empresa de esta ciudad.

Tomar decisiones y salir de la zona de confort la aterraba más de lo que le gustaría reconocer.

Se veía como una mujer decidida llena de inseguridades al mismo tiempo y se dejaba ir, aprendía a fluir, a volar, a levitar. A pasearse como una mariposa alada entre pantallas de macs y girasoles. Y allí estaba ella, en medio de aquel bullicio silencioso bien resguardada debajo cuatro letras y cinco palabras.

Tornar a començar

Un diumenge de tardor vam pujar a Girona a veure el pis de la M. Vaig arribar la primera i crec que les dues ho volíem, així ens vam poder posar al dia tranquil·lament. Ens trobàvem a faltar. Em feia feliç veure la il·lusió que li feia ensenyar-me el pis i tots els detalls. Té una llum i una pau preciosa, aquell pis de davant del riu. I m’agradava reconèixer-ne coses i sentir-lo una mica meu. El llibre que va comprar al Japó, el pòster d’Islàndia, el test que vam comprar aquella tarda a Gràcia, el llibre que li vaig regalar i aquell altre que li vaig recomanar, el quadre que vaig-pensar-en-tu-sabia-que-t’encantaria.

Després van arribar els altres i vam dinar junts. Ens vam asseure al sofà i ens vam posar a parlar d’això i d’allò. Abans de marxar, vaig anar una altra vegada  a la galeria i ella va venir al darrere. Ens vam abraçar i li vaig dir: aquí estem. Aquí estem, va respondre ella. I crec que a les dues ens va fer respecte i il·lusió a la vegada. Molt respecte i molta il·lusió. Imposa ser tant conscient de que estàs obrint una altra etapa, de que això significa que n’estàs deixant una altra enrere. Que el temps passa i tu, inevitablement, passes amb ell. I també molta il·lusió perquè tinc la sensació de que és  -serà- una etapa molt maca, molt dolça. Una etapa de descobrir-se, de sentir-se lliure i saber-se invencible, amb la maduresa i estabilitat justa, estant tranquil de veure – i viure- encara de prou lluny esclavitud que suposa entrar en el mon d’hipoteca-fills. I mentre jo divagava per aquests pensaments i ella juraria que per pensaments semblants,  ens vam quedar les dues abraçades mirant al riu gironí mentre entrava el sol de mitja tarda per les finestres i amb més emocions per dins de les que sabria explicar. Com si fos la festa de final de curs de sisè de primària. Que fa respecte perquè ja no hi tornaràs però il·lusió per la nova que encetes, en la que saps que ets més gran però-encara-no-prou-per.