L’estiu arriba i jo m’aixeco. L’estiu arriba i jo et beso. L’estiu arriba i el sol encara no es pon. L’estiu arriba i la música és suau, agradable, lleugera. I la sopa és freda. I l’aire s’enganxa. I camino fins al mar. I hi entro. A poc a poc. I el món s’atura. I juguem. El mar i jo.
És un ball a dos: em mulla i jo m’entrego. I li dic que sí. I li seguiria dient que sí tots els dies de tots els estius de tota la meva vida. M’entrego tota: peus, cames, ventre, pits, coll. I finalment el cap.
I nedo. I nedo més enllà. I som el mateix. I desafio la profunditat i m’hi submergeixo. Ben endins. I toco la sorra. I els peixos fan el seu camí. I jo segueixo el meu.
I faig el mort i em sento més viva que mai.
I em rebosso de mar, de sal, de llum. De tot allò que surt, que floreix i que s’expandeix perquè és estiu. Perquè els dies son llargs. Perquè la vida és més dolça, la síndria més fresca i perquè la música balla amb mi.
I arribem tard i dinem tard i tot va tard. I, alhora, tot va a l’hora. Tot funciona. Tot roda.
I el gazpacho està fresc i la meva pell té gust a mar i els teus llavis també.
I la llum s’escola. S’escola pels forats de la persiana i s’escampa per tot el pis. I l’aloe vera està verda i els llençols s’eixugen i nosaltres dormim perquè volem. Perquè podem. Perquè l’estiu és nostre. I perquè sabem que, a l’estiu, hi seguirà havent-hi llum. Perquè a l’estiu, guanya la llum. Encara que tinguem els ulls tancats.