Sóc massa de pa crua, amassada, fent-se, fent-me. Amb les mans, amb els peus, amb el cor i amb el cos. I m’hi he barallat, m’he desfet i l’he refet després d’haver-me semblat que em rendia una, dues i deu vegades.
No sóc la que sap, la que creu, la que es creu i sóc la que es creu que sap sense saber-ne ni saber-se mentre la lluna desafiant, plena, vacil·lant em recorda que ara hi és i ara no. I que jo, ara i aquí: sóc.
I vaig fent. I camino, i entro al laberint amb companys i em pot l’ànsia i faig el clic i canvio de ritme i tot en mi canvia. I celebro els 42 de la M i els clics que m’han acompanyat i els que estàn per venir.
I anem fent. I els veig lluny i els sento a prop, i em sento a prop i em veig lluny d’aquell octubre de fa tres anys. Vaig i anem passant, anem i vaig passant.
I la nit arriba i la Ll es fa gran i l’alcohol els fa ballar com nens. I la R em diu bon últim viatge i jo me la miro, li somric i me l’estimo.
I m’atreveixo a mostrar-me i la camisa blanca cau i el cos s’omple de colors, de poesia sense paraules i de mirades plenes d’agraïment i tendresa que diuen tant que no calen ser escrites.
I la pinya que som posem pedres, plantes, flors, terra i l’A, el G, la J i el C hi posen la llum, el foc, el cor i l’H i la ratlla blava que acompanya als seus ulls hi posen l’aigua i la vida, el cel i la plana hi posen l’aire i ens diem adéu i a reveure i fins la setmana vinent. I amb l’ajuda de l’aire els hi llenço un petó mentre ens surten arrels que no es veuen però que hi són i van cap a cadascun de nosaltres per acompanyar-nos cap on la vida i el vent ens portin. Una brisa sin aire soy yo, nada de nadie.