L’estiu avui ha deixat pas a la tardor i tot avança i tot segueix i la vida recomença. La iaia segueix a l’hospital, el D viu amb la mare, la feina que em manté va deixant espai a la teràpia i la vida gira més alt.
Em prenc un te verd i m’abrigo després d’un cap de setmana de formació en el qual em sento més unida, més propera i amb espai perquè algunes ferides trobin com ser reparades.
Tinc son després d’aquest eclipsi, tinc son mentre la vida passa i me n’adono que la vida es queda -que la vida és- si un té la paciència i la obertura necessària per contemplar-la. I m’aboco a un llibre que segurament té un dels inicis més poètics i més crus que he llegit des de fa temps: “mientras mamá moría yo estaba haciendo el amor“.
I torno a la vida. En com va i torna amb més força, en les ganes d’escriure, l’impuls de viure i també -però també- en la dificultat de tornar a respirar en segons quines ocasions.
Ahir mentre passejava i divagava per Barcelona entre descans i descans vaig llegir “el mejor regalo es la presencia”. Just després, em vaig trobar per casualitat a una amiga a qui feia temps que no veia i sàviament, instintivament i en silenci, vam decidir substituir les paraules per una abraçada llarga i oberta.
I veig que mentre passen unes coses, també hi ha espai per altres.
I torno al llibre, a l’escriptura, a aquesta tassa de te i a aquests arbres que veig i que m’acompanyen. I penso en el desig. En desitjar, en sentir-se desitjat i en la bellesa i la força que té i conté. I en les ganes de sentir-lo viu dins meu.