Category Archives: Sense categoria

Aquest estiu he conegut una part de mi que no sabia. La que és oberta i amable i propera amb famílies alienes, la que està oberta a plans, la que als vespres llegeix tirades de tarot a una terrassa, la que fa topless tot i que ningú més en faci. La que s’atreveix a.

Aquest estiu, també, i sobretot, m’he deixat acompanyar enmig d’un buit que s’ho ha empassat tot: projectes, creences, cotxes, formes de funcionar, feines, amics, persones importants, formacions pactades, plans i futurs, tot pel desguàs, tot aspirat. I una habitació i un llit i unes parets verd clar, verd aigua, que m’han fet de refugi i de cova. I abraçades i crema freda de remolatxa i una hamaca, i un porxo i el qwirkle (o l’squirt per les amigues).

I no n’ha quedat res, de tot el que havia construït, dels que havien de ser els següents passos. I m’he trobat amb la vida i amb l’alegria del present. He escoltat una veu, una guia que creixia en el silenci i que m’ha dit què fer en cada moment. I la majoria de moments ha estat deixar-me estar. Això significava estar a l’habitació estirada, sense poder fer massa més, i que la N. em vingués a abraçar. I fer alguna trucada o enviar algun whatsapp.

Després, vaig poder fer un passet més. i aquest passet em va dur fins al pis d’abaix. I, al pis d’abaix, vaig poder entrar a la cuina i asseure’m al sofà del menjador i treure’m una carta.

L’endemà de l’endemà, vaig habitar al porxo, vaig fer katsugen i connexió al jardí amb els peus descalços i vaig poder saludar a l’hamaca que portava dies esperant-me.

Després va venir els camins per allà a prop i es va anar fent gran el món que era capaç d’habitar.

I tot i això no podia ni escriure, ni llegir, ni pintar, ni obrir l’ordinador i gairebé ni menjar.

El dia a dia que coneixia s’havia transformat en una cosa plena de present.

Un present que em permetia, que m’ha permès, connectar amb la vida, sentir-m’hi en i amb confiança, vibrant, sabent que sí, que aquest és el camí.

Mirar l’instagram i idealitzar la vida de i a segons qui. Veure al P i sentir-me com un complement. Explicar alguna cosa a algú i sentir que no m’està entenent. Posar l’atenció cap a en fora i cap a llocs, persones i situacions estèrils. Quedar-me amb el que no enlloc de amb el que sí. Pretendre que les coses fossin diferents del que son. Fer veure que x situació no em fa mal. Fer-me la indiferent. Donar més, donar tant, donar massa. Sentir que no m’estic trobant amb algú amb qui m’agradaria trobar-me, que parlem idiomes tan diferents. Penses, cafeteries a zero pressing, taxi, minibar i Ryanair. Ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis. Les expectatives. Les abraçades i les paraules que no reconforten. Necessitar parlar amb algú i que no estigui disponible. Tot el que voldria dir-te i no puc, i no té sentit. La solitud. House, silenci i res més: ni jo volia, ni tu volies que jo volgués.

Avançar és un verb preciós. Avançar és fer un pas i, després, un altre, com canten Manel.

Fa uns dies, vaig participar a un taller que impartia el Cherif on van posar molt la mirada en dues coses: l’atenció i en registrar què estàvem fent de nou, de diferent. I això també és una manera d’avançar.

Aquest matí he anat a moviment autèntic a Cardedeu -com agraeixo que es facin coses a fora de Barcelona, que hi hagi vida i propostes més enllà de- i me n’he adonat de quines coses he pogut fer diferents. Per exemple, he estat gairebé tota la dinàmica sense obrir els ulls, un gran logro per mi. M’he respectat el ritme, sense pretendre córrer ni que passés res diferent del que estava passant. Si volia moure la mà lentament cap amunt així, suau, amb aquest ritme i aquesta velocitat, ho feia, sense pensar en el moviment de desprès o la mirada externa o què estan fent la resta de movers.

També m’he deixat rebre. He estat oberta al contacte però, lluny del meu costum immediat, automàtic, inconscient de donar, he pogut rebre. I ha estat un regal i ha nascut natural: dos cossos que m’acariciaven mentre jo m’entregava al plaer de poder rebre sense haver de fer res, sense esperar res diferent, sense retornar res a canvi.

La transició ha estat lenta, dolça, com una flor que es tornava a obrir i que ja no era la que havia estat, perquè ara n’era una altra.

I, així, amb aquest ritme, he pogut registrar això que he fet nou. Els passos que sí que he fet.

Després, m’ha nascut això:

Hay espacio

Hay tiempo

Ningún lugar al que llegar

Ninguna meta que alcanzar.

Puedo estar

Puedo ser

Y, desde aquí,

Un abanico

Infinto de posibilidades

Puede emerger.

Em fa bé tenir menys el mòbil a mà. Tenir una feina lluny de l’esclavitud de les xarxes socials. Mirar menys l’instagram. Viure més enllà de la pantalla. Treballar poques hores. El regal de tenir qualitat de vida. I el desig de mantenir-la.

El te i les infusions de gingebre. Practicar katsugen. Anar a caminar per la natura que tinc a tocar. Prendre el sol als migdies. Menjar sense làctics ni gluten per el mig. Deixar el poc alcohol que prenia de banda. Anar a dormir d’hora i despertar-me sense alarma, matinar de forma natural, sabent-me descansada.

Escriure. Pintar al meu estil. Les paraules que em neixen després de pintar. Deixar-me espai per crear amb les mans i amb els dits. Llegir. La bona literatura. Que em recomanin llibres. Els podcasts. Escoltar música. I que me’n descobreixin.

El sexe amb presència i espai per ser. Les persones amb qui realment em sento segura, lliure, oberta. Veure que el cos no enganya. La intimitat desitjada i els cossos que saben trobar-se. Acceptar que encara que em desvisqués, no puc ser qui no soc. Ni tu, tampoc. I la llibertat que comporta.

L’estiu, el mar. I que la resta d’estacions també em siguin amigues. Mirar el cel, sentir-me part. Sentir l’escalfor del sol. Que hi sigui. Veure vídeos de l’A.B. i que em descobreixi un nou Univers.

Anar a la nova casa del P. i l’E. Els sobre-taules llargs. Fer menys fotos i estar més. La meva gata. Quedar amb els meus amics. Videotrucar-me amb els que estan lluny. Que el temps voli. Saber que hi son. Saber-hi ser. La fortuna d’estar envoltar-me de persones que valen or. Les ganes de sociabilitzar. I saber-me respectar. Sentir-me respectada.

Fer sessions de teràpia. I rebre’n. Supervisar-me i disfrutar d’aprendre. Seguir aprenent. Estudiar gaudint. Viure gaudint. TCI. Els amics de TCI. Aprendre sobre el SN. Tenir el SN relaxat. Saber que estic reprocessant trauma, que ara tinc espai per fer-ho. Sentir la meva estructura, saber-me sostenir i també ser capaç de deixar-me acompanyada. Veure que puc ser acompanyada. Que ho soc. Estar en bones mans i en millor companyia.

L’olor de la roba neta. Tenir el pis net. Dutxar-me i, si puc, banyar-me amb sal i música de fons. Nedar. El riu. El so del riu i dels gorgs. Conduir amb temps i per carreteres que em conec com el palmell de la mà. La làmpara de sal i la de selenita.

Necessitar menys roba. Adonar-me de que de necessitar, necessito -necessitem- poc. La llibertat que això em provoca. Ser conscient i coherent amb què necessito i què no. Agraïr tenir cotxe propi.

Haver sabut trobar la distància amb la que soc capaç d’estimar les meves arrels tal i com son. Col·locar la família d’origen de forma sana a la meva vida.

Que les paraules no se m’encallin a la gola. I respectar que, a vegades, em passa. Procurar que les converses pendents i els finals amargs no pesin gaire.

La tranquil·litat que em dona fer el que està a les meves mans. Mirar endavant. Les ganes de viatjar i la sort de poder-ho fer. Les ganes de viure i la sort d’estar-ho fent.

L’estiu avui ha deixat pas a la tardor i tot avança i tot segueix i la vida recomença. La iaia segueix a l’hospital, el D viu amb la mare, la feina que em manté va deixant espai a la teràpia i la vida gira més alt.
Em prenc un te verd i m’abrigo després d’un cap de setmana de formació en el qual em sento més unida, més propera i amb espai perquè algunes ferides trobin com ser reparades.
Tinc son després d’aquest eclipsi, tinc son mentre la vida passa i me n’adono que la vida es queda -que la vida és- si un té la paciència i la obertura necessària per contemplar-la. I m’aboco a un llibre que segurament té un dels inicis més poètics i més crus que he llegit des de fa temps: “mientras mamá moría yo estaba haciendo el amor“.
I torno a la vida. En com va i torna amb més força, en les ganes d’escriure, l’impuls de viure i també -però també- en la dificultat de tornar a respirar en segons quines ocasions.
Ahir mentre passejava i divagava per Barcelona entre descans i descans vaig llegir “el mejor regalo es la presencia”. Just després, em vaig trobar per casualitat a una amiga a qui feia temps que no veia i sàviament, instintivament i en silenci, vam decidir substituir les paraules per una abraçada llarga i oberta.
I veig que mentre passen unes coses, també hi ha espai per altres.
I torno al llibre, a l’escriptura, a aquesta tassa de te i a aquests arbres que veig i que m’acompanyen. I penso en el desig. En desitjar, en sentir-se desitjat i en la bellesa i la força que té i conté. I en les ganes de sentir-lo viu dins meu.

M’entrego a la vida, m’hi segueixo entregant. Aquest ha estat el gran aprenentatge d’aquests últims mesos, des de que vaig tornar del procés. Confiar en la vida que també és confiar en mi. I viure-la i entregar-m’hi sencera. I confiar.

I titubejar i seguir. I que apareguin pors i jo segueixi. I que, tot i així, segueixi. I seguir escollint seguir. Seguir escollint seguir. Seguir escollint caminar cap a endavant. Seguir escollint obrir-me i entregar-me. I deixar de retenir, i deixar de controlar i deixar d’apretar amb el ventre, amb les cames i amb la por.

Com les meduses m’entrego, m’expandeixo i em contraic i faig aquest moviment i soc feliç perquè visc, perquè sé viure, sé com viure. Perquè, com em va ensenyar la sàvia àvia: jo ja sé què és viure. Jo ja sé què és estar viva.

I et deixo anar, i aprenc a deixar anar amb el cor obert. I m’enduc les onades d’agraïment, de tristesa, d’enfado i d’aprenentatge. I nedo amb elles, i nedo entre elles. I em deixo acompanyar, i em deixo veure. Perquè ara em deixo veure, perquè he après a deixar-me veure, a deixar-me ser cuidada, sostinguda i acompanyada. Perquè m’ho mereixo i perquè és el que construeixo: amb entrega, amb les mans, amb el cor i amb el ventre. Tota jo. I danso i ballo i em segueixo entregant. M’entrego a la pena i a l’alegria. I em sé viva. I sé què és viure. I això és molt. I, això, em sembla que ho és tot.

Quan et deixo anar les coses son fàcils, flueixen, m’agraden. El vent em du i jo hi confio.

Quan et deixo anar, torno a mi i m’allibero de tot allò que no és meu.

Quan et deixo anar, rebo missatges bonics i senyals clares i fermes.

Quan et deixo anar, volo alt i segura, trepitjo fort i em poso vestits que em recorden que el groc i el taronja tornen a caminar amb mi.

Quan et deixo anar, també deixo les xarxes i amb elles, aquest lligam que no vull, aquest lligam que no és.

Quan et deixo anar, tot torna a ser un sí i la vida m’escalfa per dins. El suc de mandarina és més bo i les galetes de civada més dolces.

Quan et deixo anar, el meu cos balla i em transporta a una platja d’un estiu i jo em recupero salvatge, guerrera, autèntica.

Quan et deixo anar, soc feliç i valenta perquè sé que a qui estic estimant és a mi.