Category Archives: escrits

El que m’agradaria dir-vos per Nadal i per aquest any que comença:

Que tornar a casa faci més alegria que mal

Que recordis que a vegades el que sentim com a família no és on hem nascut, i que també està bé així

Que sàpigues dir perdó, gràcies i que no tinguis vergonya de dir t’estimo a qui estimes.

Que recordis que no falla: ens acabem arrepentint més del que no fem que del que fem, del que no diem que del que diem.

I que compartir el que et passa és millor que deixar que es vagi quedant a dins, fins que ja no, fins que és massa tard per.

Que aprenguis que no tot és el que és veu. De fet, poc és el que es veu. Spoiler tardà: instagram t’enganya. L’altre no és més que tu, només ho fa veure.

Que aprenguis que les relacions sanes inclouen una, dos, tres i, si cal, dues-centes converses incòmodes. I que tinguis el valor de tenir-les.

Que sàpigues quan dir no, quan dir sí, quan dir fins aquí i recordis sempre de donar les gràcies

Que si ha de ser per tu serà i sinó, per més que insisteixis, no ho serà.

Que tinguis la valentia de saber perdonar i el coratge de saber-te retirar.

Que sentis que et tens a tu, que et sàpigues tenir.

Que t’envoltis de persones amb qui puguis ser tu. I que tinguis el coratge de mostrar-te, més enllà de cuirasses i aparences. Perquè, creu-me, els vincles així son preciosos.  

Que no tinguis por de viatjar ni més endins ni més enllà.

Que t’animis a fer un passet i després un altre fora de la zona de confort

Que puguis aprendre d’allò que t’ha fet mal

Que estimis amb ganes i que et sentis estimat; sigui Nadal, el 20 de març o el 30 d’agost.

L’estiu fa olor de gessamí. L’estiu fa olor de llençols que s’eixuguen ràpid mentre voleien cap aquí i cap allà. L’estiu fa olor de dies llargs, del sol que surt d’hora i encara més d’hora i es pon tard i encara més tard. Fa olor de la gespa que ja està seca i de les cançons que sonen al cotxe mentre abaixem les finestres i pugem el volum. I alegria. L’estiu fa olor de resseguir cales i improvisar rutes i birres.

L’estiu fa olor del meu aniversari, d’un dia bonic, llarg, amb una nit màgica, la més màgica de l’any, diuen alguns. Jo això no ho sé, només sé que és la meva. I que sona a casa la nit de sant joan amb els meus més meus.

L’estiu fa olor de gaspatxo, de cireres, de síndria, d’onades i de sal. L’estiu fa olor de les coses que vindran. L’estiu és com el dia abans d’anar de viatge en que et prepares bosses i fas llistes i demanes en veu alta a qui tens al costat si t’estàs deixant alguna cosa. L’estiu fa olor de bitllets d’avió, de pasajeros embarquen por la puerta 7 i dels comiats que no fan mal.  

L’estiu fa olor de tot allò que comença, dels divendres de pont i de felicitat. L’estiu fa olor del toldo de casa la mare que m’acompanya des de que tinc memòria i de la platja de caldetes on he anat cada juliol de la meva vida. L’estiu fa olor de tot allò que després de temps d’esperar-ho veus i saps que ja està aquí.

És diumenge a la tarda i plou i fa fred. I, tot i així, la primavera treu al cap amb aquest verd que m’envolta i amb aquesta llum que cada dia hi sap ser fins més tard.

I treballo i descanso i pinto i et truco i em convides i volem més enllà, més lluny i més alt.

I després torno a mi, a casa, a llegir admirant qui hi ha darrere d’aquestes pàgines i a teixir paraules que volen dir alguna cosa quan les ajunto. I faig feina i en deixo de fer. I penso en el que vull i en allò que ja no. En les arrels que hi saben ser i en les flors que ja estan a punt de donar-se a llum.

I m’acompanya aquest quadre que és tan meu i el Matisse que em va regalar la mare i la làmpara que sempre hi és. I el te i la tassa d’aquell viatge. I la ceràmica bonica i discreta que sosté espelmes i desitjos.

I em sento feliç, agraïda de viure envoltada d’aquestes parets plenes de finestres i balcons que donen a arbres, parcs i muntanyes; i que em permeten veure i saber-me acompanyada pel recorregut del sol i de la llum dia sí dia també, des de que surt pel montnegre fins que se’n va pel montseny.

La C ve a casa i ric com feia temps que no feia, cantem i em cuina i, ella no ho sap, però em cuida com no sabia que necessitava. I cantem Sí que puedes perquè a les dues ens encanta i m’ensenya Astrologia, em llegeix cartes astrals i em comparteix receptes que miraré d’aprendre a fer i més llibres dels que podré llegir.

La M ve al pis i hi reconeix ceràmica, dibuixos i tasses que son meves i que també son seves i fa bonic allò que està en brut. El P ve al niu i em porta coses que no sabia que em feien falta i si m’agobio i li dic d’anar a passejar sempre em diu que sí i és un descans tenir-lo a prop. I en F em regala i em regalaria tot el que volgués amb una generositat que encara em sorprèn.

L’A m’explica coses d’Astrologia, de Eneagrama, de com acompanyar i de la vida i jo disfruto com una nena aprenent a mirar el cel, les persones i la vida. I no me’n canso. I això em fa feliç, feliç, feliç. I la C em convida a dinar, em presenta i m’inclou i quan s’acosten els caps de setmana sempre m’escriu per saber com estic faci sol o plogui.

En J i la L em truquen i els sento a prop i ens expliquem la vida i m’és fàcil compartir-me amb ells i després de parlar-hi, em sembla com si tot rodés més bé. La S sempre em pregunta com estic i realment li interessa quan soc jo qui l’haig d’escoltar a ella i jo li agraeixo immensament i la sento a prop malgrat els quilòmetres.

I ens truquem poc amb la M i, tot i així, quan ens truquem riem i tornem a aquella classe de fa tants anys i etapes enrere i resulta que la complicitat no caduca.

I la M em truca cada dia i m’estima i m’abraça malgrat les meves marees, la lluna plena i la menguant i els dies ovulant i pre-menstruant. I hi segueix sent dia sí i dia també i li parlo de naps i de cols i sempre m’escolta i és com una casa feta de carn i ossos, que sempre m’acull.

I l’A, que coneix a tot el poble i rodalies, em convida i sé que estic en bones mans i me’n fio amb els ulls tancats. I confio. I en J i l’E viuen a prop i em tranquil·litza saber-los a 10 minuts.

I la N m’ajuda amb les cortines i em porta i em regala objectes que tampoc sabia que necessitaria i deixa amb mi trossets de la seva vida. I l’E em diu que té un regal per mi, i l’A em diu que té un detall per donar-me i en P em diu que em té guardada una cosa.

I m’al·lucina tota la generositat, bondat i abundància que m’envolta i ho veig i em sembla tant que em costa de creure-m’ho. I me n’adono que a vegades hi veig poc i no nomes perquè tingui miopia sinó perquè, a vegades, m’oblido de saber mirar.

A vegades se’m fa difícil, saps? Em puja com una bola d’ansietat per aquí, per la boca de l’estómac i em recorre amunt, esternón amunt i fa que em costi respirar. I quan em passa, miro de centrar-me molt en agafar i deixar anar l’aire encara que em faci mal, encara que em noti la samarreta i encara que em molesti. I recordo que sort que fa anys que he deixat de portar sostens i em sento alliberada per un moment fins que l’ansietat em torna a reclamar. I no sé ni d’on ni com ni fins quan ni per què. Només sé que hi és. I que vol que li digui hola, què tal i què necessites. I que li faci un lloc. I jo ho intento i la trec a passejar per la Serreta, pel menjador o pel mar i em centro en seguir inspirant i deixant anar l’aire perquè això és tot el que sé fer en aquests moments. Agafar l’aire i deixar-lo anar, com si fos la primera vegada ho faig, com si portés la L en això de respirar. I, a vegades, també miro de donar-me escalfor perquè em va bé i em quedo una estona així. I a vegades l’estona és llarga. I, d’altres, l’estona és molt llarga. I quan em passa intento no pensar en això. En canvi, però, miro de pensar en que això també és la vida. Vull dir que la vida també és que a vegades em costi agafar l’aire i deixar-lo anar i potser també, o sobretot, és saber que vull seguir-ho fent, sí. Que vull seguir fent això de respirar.

La M traça línies i els hi dona vida i jo ho intento una nit càlida de finals d’hivern i només em surten paraules. Sempre acabo tornant a les paraules, a aquestes tecles, a aquell boli, a aquesta sensació, a aquest teixir tan meu i tan teu que és com el mar que ara va i ara ve, on tot passa i tot transcorre i tot està tranquil. I sento la lluna i l’aigua calenta i la infusió i aquesta llum que aniré fent meva. I dibuixo paraules que encara no sé molt bé què volen dir i confio en que ja m’ho diran. I el cotxe passa, el vell torna a casa i la nena es prepara per sortir al món. I és com si tot tingués lloc en aquesta nit càlida de finals d’hivern. I el mocador de la mare em retorna als orígens d’un món que sembla una vida passada. I visc sola i em sento acompanyada des d’aquest pis que just estreno, que té anys de vida i dies per mi. I penjo posters i bombetes i estenc llençols i samarretes mentre recordo que el fil negre dels punts tibants al descobert diu que ningú no tenia prevista la vida.

Que t’envoltis de les persones, llocs i cançons que et fa bé

Que trobis la força, l’energia, les ganes i la llum per seguir, per continuar malgrat les pedres, els entrebancs i les onades massa altes

Que recordis que ni el blanc és tan blanc ni el negre tan negre

Que l’esperança tingui sentit i la confiança obri portes

Que no tinguis por de dir adéu, fins aviat i a reveure

Que la vida valgui alguna cosa més que la pena, que valgui el plaer, el plaer de ser-hi, de seguir-hi sent.

a mi també m’agraden les coses petites. L’aire que passa, la làmpara de sal que em mira i m’acompanya, la música que sona de fons, precisa, constant, els ulls que se’m tanquen i la meva resistència a anar a dormir i voler estar desperta cinc minuts més.

i et trobo a faltar avui més, ahir menys i demà qui sap. I t’enyoro. Enyoro  que m’acullis i que m’acompanyis i poder deixar-me anar i deixar-te allò que ja no forma part del meu camí i que em donis energia, força i vitalitat per seguir, per sortir, per eixugar-me, per tancar els ulls i estar. I celebrar. Que l’ansietat pica amb menys força l’esternon, que la sorra de mitja tarda m’escalfa sense cremar-me, que en J. està a on ha d’estar i que la vida em segueix seduint i guiant amb un endavant als llavis. I és que sí, m’agrada així la vida, tot amb el seu nom i amb lletra petita, lligada, teixida, amb les mans, amb el silenci, amb el compàs d’un bressol que encara m’acull.

Sóc massa de pa crua, amassada, fent-se, fent-me. Amb les mans, amb els peus, amb el cor i amb el cos. I m’hi he barallat, m’he desfet i l’he refet després d’haver-me semblat que em rendia una, dues i deu vegades.

No sóc la que sap, la que creu, la que es creu i sóc la que es creu que sap sense saber-ne ni saber-se mentre la lluna desafiant, plena, vacil·lant em recorda que ara hi és i ara no. I que jo, ara i aquí: sóc.

I vaig fent. I camino, i entro al laberint amb companys i em pot l’ànsia i faig el clic i canvio de ritme i tot en mi canvia. I celebro els 42 de la M i els clics que m’han acompanyat i els que estàn per venir.

I anem fent. I els veig lluny i els sento a prop, i em sento a prop i em veig lluny d’aquell octubre de fa tres anys. Vaig i anem passant, anem i vaig passant.

I la nit arriba i la Ll es fa gran i l’alcohol els fa ballar com nens. I la R em diu bon últim viatge i jo me la miro, li somric i me l’estimo.

I m’atreveixo a mostrar-me i la camisa blanca cau i el cos s’omple de colors, de poesia sense paraules i de mirades plenes d’agraïment i tendresa que diuen tant que no calen ser escrites.

I la pinya que som posem pedres, plantes, flors, terra i l’A, el G, la J i el C hi posen la llum, el foc, el cor i l’H i la ratlla blava que acompanya als seus ulls hi posen l’aigua i la vida, el cel i la plana hi posen l’aire i ens diem adéu i a reveure i fins la setmana vinent. I amb l’ajuda de l’aire els hi llenço un petó mentre ens surten arrels que no es veuen però que hi són i van cap a cadascun de nosaltres per acompanyar-nos cap on la vida i el vent ens portin. Una brisa sin aire soy yo, nada de nadie.

L’estiu arriba i jo m’aixeco. L’estiu arriba i jo et beso. L’estiu arriba i el sol encara no es pon. L’estiu arriba i la música és suau, agradable, lleugera. I la sopa és freda. I l’aire s’enganxa. I camino fins al mar. I hi entro. A poc a poc. I el món s’atura. I juguem. El mar i jo.

És un ball a dos: em mulla i jo m’entrego. I li dic que sí. I li seguiria dient que sí tots els dies de tots els estius de tota la meva vida. M’entrego tota: peus, cames, ventre, pits, coll. I finalment el cap.

I nedo. I nedo més enllà. I som el mateix. I desafio la profunditat i m’hi submergeixo. Ben endins. I toco la sorra. I els peixos fan el seu camí. I jo segueixo el meu.

I faig el mort i em sento més viva que mai.

I em rebosso de mar, de sal, de llum. De tot allò que surt, que floreix i que s’expandeix perquè és estiu. Perquè els dies son llargs. Perquè la vida és més dolça, la síndria més fresca i perquè la música balla amb mi.

I arribem tard i dinem tard i tot va tard. I, alhora, tot va a l’hora. Tot funciona. Tot roda.

I el gazpacho està fresc i la meva pell té gust a mar i els teus llavis també.

I la llum s’escola. S’escola pels forats de la persiana i s’escampa per tot el pis. I l’aloe vera està verda i els llençols s’eixugen i nosaltres dormim perquè volem. Perquè podem. Perquè l’estiu és nostre. I perquè sabem que, a l’estiu, hi seguirà havent-hi llum. Perquè a l’estiu, guanya la llum. Encara que tinguem els ulls tancats.