Avançar és un verb preciós. Avançar és fer un pas i, després, un altre, com canten Manel.
Fa uns dies, vaig participar a un taller que impartia el Cherif on van posar molt la mirada en dues coses: l’atenció i en registrar què estàvem fent de nou, de diferent. I això també és una manera d’avançar.
Aquest matí he anat a moviment autèntic a Cardedeu -com agraeixo que es facin coses a fora de Barcelona, que hi hagi vida i propostes més enllà de- i me n’he adonat de quines coses he pogut fer diferents. Per exemple, he estat gairebé tota la dinàmica sense obrir els ulls, un gran logro per mi. M’he respectat el ritme, sense pretendre córrer ni que passés res diferent del que estava passant. Si volia moure la mà lentament cap amunt així, suau, amb aquest ritme i aquesta velocitat, ho feia, sense pensar en el moviment de desprès o la mirada externa o què estan fent la resta de movers.
També m’he deixat rebre. He estat oberta al contacte però, lluny del meu costum immediat, automàtic, inconscient de donar, he pogut rebre. I ha estat un regal i ha nascut natural: dos cossos que m’acariciaven mentre jo m’entregava al plaer de poder rebre sense haver de fer res, sense esperar res diferent, sense retornar res a canvi.
La transició ha estat lenta, dolça, com una flor que es tornava a obrir i que ja no era la que havia estat, perquè ara n’era una altra.
I, així, amb aquest ritme, he pogut registrar això que he fet nou. Els passos que sí que he fet.
Després, m’ha nascut això:
Hay espacio
Hay tiempo
Ningún lugar al que llegar
Ninguna meta que alcanzar.
Puedo estar
Puedo ser
Y, desde aquí,
Un abanico
Infinto de posibilidades
Puede emerger.