Author Archives: emmaribas

La C ve a casa i ric com feia temps que no feia, cantem i em cuina i, ella no ho sap, però em cuida com no sabia que necessitava. I cantem Sí que puedes perquè a les dues ens encanta i m’ensenya Astrologia, em llegeix cartes astrals i em comparteix receptes que miraré d’aprendre a fer i més llibres dels que podré llegir.

La M ve al pis i hi reconeix ceràmica, dibuixos i tasses que son meves i que també son seves i fa bonic allò que està en brut. El P ve al niu i em porta coses que no sabia que em feien falta i si m’agobio i li dic d’anar a passejar sempre em diu que sí i és un descans tenir-lo a prop. I en F em regala i em regalaria tot el que volgués amb una generositat que encara em sorprèn.

L’A m’explica coses d’Astrologia, de Eneagrama, de com acompanyar i de la vida i jo disfruto com una nena aprenent a mirar el cel, les persones i la vida. I no me’n canso. I això em fa feliç, feliç, feliç. I la C em convida a dinar, em presenta i m’inclou i quan s’acosten els caps de setmana sempre m’escriu per saber com estic faci sol o plogui.

En J i la L em truquen i els sento a prop i ens expliquem la vida i m’és fàcil compartir-me amb ells i després de parlar-hi, em sembla com si tot rodés més bé. La S sempre em pregunta com estic i realment li interessa quan soc jo qui l’haig d’escoltar a ella i jo li agraeixo immensament i la sento a prop malgrat els quilòmetres.

I ens truquem poc amb la M i, tot i així, quan ens truquem riem i tornem a aquella classe de fa tants anys i etapes enrere i resulta que la complicitat no caduca.

I la M em truca cada dia i m’estima i m’abraça malgrat les meves marees, la lluna plena i la menguant i els dies ovulant i pre-menstruant. I hi segueix sent dia sí i dia també i li parlo de naps i de cols i sempre m’escolta i és com una casa feta de carn i ossos, que sempre m’acull.

I l’A, que coneix a tot el poble i rodalies, em convida i sé que estic en bones mans i me’n fio amb els ulls tancats. I confio. I en J i l’E viuen a prop i em tranquil·litza saber-los a 10 minuts.

I la N m’ajuda amb les cortines i em porta i em regala objectes que tampoc sabia que necessitaria i deixa amb mi trossets de la seva vida. I l’E em diu que té un regal per mi, i l’A em diu que té un detall per donar-me i en P em diu que em té guardada una cosa.

I m’al·lucina tota la generositat, bondat i abundància que m’envolta i ho veig i em sembla tant que em costa de creure-m’ho. I me n’adono que a vegades hi veig poc i no nomes perquè tingui miopia sinó perquè, a vegades, m’oblido de saber mirar.

A vegades se’m fa difícil, saps? Em puja com una bola d’ansietat per aquí, per la boca de l’estómac i em recorre amunt, esternón amunt i fa que em costi respirar. I quan em passa, miro de centrar-me molt en agafar i deixar anar l’aire encara que em faci mal, encara que em noti la samarreta i encara que em molesti. I recordo que sort que fa anys que he deixat de portar sostens i em sento alliberada per un moment fins que l’ansietat em torna a reclamar. I no sé ni d’on ni com ni fins quan ni per què. Només sé que hi és. I que vol que li digui hola, què tal i què necessites. I que li faci un lloc. I jo ho intento i la trec a passejar per la Serreta, pel menjador o pel mar i em centro en seguir inspirant i deixant anar l’aire perquè això és tot el que sé fer en aquests moments. Agafar l’aire i deixar-lo anar, com si fos la primera vegada ho faig, com si portés la L en això de respirar. I, a vegades, també miro de donar-me escalfor perquè em va bé i em quedo una estona així. I a vegades l’estona és llarga. I, d’altres, l’estona és molt llarga. I quan em passa intento no pensar en això. En canvi, però, miro de pensar en que això també és la vida. Vull dir que la vida també és que a vegades em costi agafar l’aire i deixar-lo anar i potser també, o sobretot, és saber que vull seguir-ho fent, sí. Que vull seguir fent això de respirar.

La M traça línies i els hi dona vida i jo ho intento una nit càlida de finals d’hivern i només em surten paraules. Sempre acabo tornant a les paraules, a aquestes tecles, a aquell boli, a aquesta sensació, a aquest teixir tan meu i tan teu que és com el mar que ara va i ara ve, on tot passa i tot transcorre i tot està tranquil. I sento la lluna i l’aigua calenta i la infusió i aquesta llum que aniré fent meva. I dibuixo paraules que encara no sé molt bé què volen dir i confio en que ja m’ho diran. I el cotxe passa, el vell torna a casa i la nena es prepara per sortir al món. I és com si tot tingués lloc en aquesta nit càlida de finals d’hivern. I el mocador de la mare em retorna als orígens d’un món que sembla una vida passada. I visc sola i em sento acompanyada des d’aquest pis que just estreno, que té anys de vida i dies per mi. I penjo posters i bombetes i estenc llençols i samarretes mentre recordo que el fil negre dels punts tibants al descobert diu que ningú no tenia prevista la vida.

Que t’envoltis de les persones, llocs i cançons que et fa bé

Que trobis la força, l’energia, les ganes i la llum per seguir, per continuar malgrat les pedres, els entrebancs i les onades massa altes

Que recordis que ni el blanc és tan blanc ni el negre tan negre

Que l’esperança tingui sentit i la confiança obri portes

Que no tinguis por de dir adéu, fins aviat i a reveure

Que la vida valgui alguna cosa més que la pena, que valgui el plaer, el plaer de ser-hi, de seguir-hi sent.

a mi també m’agraden les coses petites. L’aire que passa, la làmpara de sal que em mira i m’acompanya, la música que sona de fons, precisa, constant, els ulls que se’m tanquen i la meva resistència a anar a dormir i voler estar desperta cinc minuts més.

i et trobo a faltar avui més, ahir menys i demà qui sap. I t’enyoro. Enyoro  que m’acullis i que m’acompanyis i poder deixar-me anar i deixar-te allò que ja no forma part del meu camí i que em donis energia, força i vitalitat per seguir, per sortir, per eixugar-me, per tancar els ulls i estar. I celebrar. Que l’ansietat pica amb menys força l’esternon, que la sorra de mitja tarda m’escalfa sense cremar-me, que en J. està a on ha d’estar i que la vida em segueix seduint i guiant amb un endavant als llavis. I és que sí, m’agrada així la vida, tot amb el seu nom i amb lletra petita, lligada, teixida, amb les mans, amb el silenci, amb el compàs d’un bressol que encara m’acull.

Sóc massa de pa crua, amassada, fent-se, fent-me. Amb les mans, amb els peus, amb el cor i amb el cos. I m’hi he barallat, m’he desfet i l’he refet després d’haver-me semblat que em rendia una, dues i deu vegades.

No sóc la que sap, la que creu, la que es creu i sóc la que es creu que sap sense saber-ne ni saber-se mentre la lluna desafiant, plena, vacil·lant em recorda que ara hi és i ara no. I que jo, ara i aquí: sóc.

I vaig fent. I camino, i entro al laberint amb companys i em pot l’ànsia i faig el clic i canvio de ritme i tot en mi canvia. I celebro els 42 de la M i els clics que m’han acompanyat i els que estàn per venir.

I anem fent. I els veig lluny i els sento a prop, i em sento a prop i em veig lluny d’aquell octubre de fa tres anys. Vaig i anem passant, anem i vaig passant.

I la nit arriba i la Ll es fa gran i l’alcohol els fa ballar com nens. I la R em diu bon últim viatge i jo me la miro, li somric i me l’estimo.

I m’atreveixo a mostrar-me i la camisa blanca cau i el cos s’omple de colors, de poesia sense paraules i de mirades plenes d’agraïment i tendresa que diuen tant que no calen ser escrites.

I la pinya que som posem pedres, plantes, flors, terra i l’A, el G, la J i el C hi posen la llum, el foc, el cor i l’H i la ratlla blava que acompanya als seus ulls hi posen l’aigua i la vida, el cel i la plana hi posen l’aire i ens diem adéu i a reveure i fins la setmana vinent. I amb l’ajuda de l’aire els hi llenço un petó mentre ens surten arrels que no es veuen però que hi són i van cap a cadascun de nosaltres per acompanyar-nos cap on la vida i el vent ens portin. Una brisa sin aire soy yo, nada de nadie.

L’estiu arriba i jo m’aixeco. L’estiu arriba i jo et beso. L’estiu arriba i el sol encara no es pon. L’estiu arriba i la música és suau, agradable, lleugera. I la sopa és freda. I l’aire s’enganxa. I camino fins al mar. I hi entro. A poc a poc. I el món s’atura. I juguem. El mar i jo.

És un ball a dos: em mulla i jo m’entrego. I li dic que sí. I li seguiria dient que sí tots els dies de tots els estius de tota la meva vida. M’entrego tota: peus, cames, ventre, pits, coll. I finalment el cap.

I nedo. I nedo més enllà. I som el mateix. I desafio la profunditat i m’hi submergeixo. Ben endins. I toco la sorra. I els peixos fan el seu camí. I jo segueixo el meu.

I faig el mort i em sento més viva que mai.

I em rebosso de mar, de sal, de llum. De tot allò que surt, que floreix i que s’expandeix perquè és estiu. Perquè els dies son llargs. Perquè la vida és més dolça, la síndria més fresca i perquè la música balla amb mi.

I arribem tard i dinem tard i tot va tard. I, alhora, tot va a l’hora. Tot funciona. Tot roda.

I el gazpacho està fresc i la meva pell té gust a mar i els teus llavis també.

I la llum s’escola. S’escola pels forats de la persiana i s’escampa per tot el pis. I l’aloe vera està verda i els llençols s’eixugen i nosaltres dormim perquè volem. Perquè podem. Perquè l’estiu és nostre. I perquè sabem que, a l’estiu, hi seguirà havent-hi llum. Perquè a l’estiu, guanya la llum. Encara que tinguem els ulls tancats.

Soy quien soy gracias a ellos.

Mi madre es verano, calidez y amor en forma de refugio.

Mi padre es invierno, serenidad y claridad y su forma es la dirección.

Se complementan y me quieren con mis luces y mis sombras, con mi mal humor y con mis abrazos largos y dulces.

Y, una de las cosas más valiosas que creo haber aprendido, es el hecho de haberlos aprendido a querer.

De querer, ya los quería, claro. Me refiero que ahora los quiero bien, los quiero por lo que son y por lo que me han dado y, también, por lo que no me han dado y he aprendido a darme yo.

Gracias a ellos, hoy soy una chica de ventiesiete años que sigue andando hacia la vida con la certeza de que están apoyándome y animándome a seguir, con las puertas de sus casas y sus corazones abiertas de par en par.

Demà surten els nens i avui nosaltres pugem al terrat. Passa l’aire, s’hi està bé. Tanco els ulls i sento la calma i també els veïns que feinegen pisos avall.

I La C. deixa anar a qui ja no és per ella i jo també. I m’allibero.

I conec a algú. I em sedueix amb paraules, riures i fantasies. Sedueix la meva ment, el meu cos, el meu món. I m’encanta. I intento tocar de peus a terra. I ho aconsegueixo d’aquella manera. A la meva manera.

I parlo i deixo de parlar. I fantasejo amb històries que no han passat, que estan per passar i que vés a saber quina il·lusió sentiré si passen. I vas veient coses pel món que t’estan agradant tant.

I caço una ampolla de vi i l’obro al vol. L’obro per mi. L’obro perquè puc, perquè vull i perquè me la mereixo. L’obro per vosaltres. L’obro per aquest verd que em queda bé i per el blau que s’està a l’armari.

L’obro per la llibertat d’escriure amb els ulls tancats confiant en els meus dits i en que ells ja saben: ja saben on deixar-se caure, ja saben quines paraules formar i també quines deixar enrere.

Diuen que som les decisions que prenem i jo prenc la decisió d’estimar-me. I veig i valoro que ho estic fent. I sento que ho estic fent.

I alguna cosa em diu que sí i tot en mi és un sí. I jo també sóc i em dic i em dono un sí. I deixo que vinguis, deixo que vinguis. Et deixo venir, et veig a aquí, et sento a aquí. I l’Univers em diu valenta a cau d’orella i jo m’hi reconec. I t’hi reconec. I ens hi reconec. Als dos, a tu, a mi i a tots. Canto a la vida sí…  i tot en mi és un sí.

I estenc la tovallola i em trec la roba. I els meus malucs il·luminats per la llum del sol i jo et diem adéu. Adéu, adéu, adéu-siau.