Mirar l’instagram i idealitzar la vida de i a segons qui. Veure al P i sentir-me com un complement. Explicar alguna cosa a algú i sentir que no m’està entenent. Posar l’atenció cap a en fora i cap a llocs, persones i situacions estèrils. Quedar-me amb el que no enlloc de amb el que sí. Pretendre que les coses fossin diferents del que son. Fer veure que x situació no em fa mal. Fer-me la indiferent. Donar més, donar tant, donar massa. Sentir que no m’estic trobant amb algú amb qui m’agradaria trobar-me, que parlem idiomes tan diferents. Penses, cafeteries a zero pressing, taxi, minibar i Ryanair. Ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis. Les expectatives. Les abraçades i les paraules que no reconforten. Necessitar parlar amb algú i que no estigui disponible. Tot el que voldria dir-te i no puc, i no té sentit. La solitud. House, silenci i res més: ni jo volia, ni tu volies que jo volgués.
Author Archives: emmaribas
avançar
Avançar és un verb preciós. Avançar és fer un pas i, després, un altre, com canten Manel.
Fa uns dies, vaig participar a un taller que impartia el Cherif on van posar molt la mirada en dues coses: l’atenció i en registrar què estàvem fent de nou, de diferent. I això també és una manera d’avançar.
Aquest matí he anat a moviment autèntic a Cardedeu -com agraeixo que es facin coses a fora de Barcelona, que hi hagi vida i propostes més enllà de- i me n’he adonat de quines coses he pogut fer diferents. Per exemple, he estat gairebé tota la dinàmica sense obrir els ulls, un gran logro per mi. M’he respectat el ritme, sense pretendre córrer ni que passés res diferent del que estava passant. Si volia moure la mà lentament cap amunt així, suau, amb aquest ritme i aquesta velocitat, ho feia, sense pensar en el moviment de desprès o la mirada externa o què estan fent la resta de movers.
També m’he deixat rebre. He estat oberta al contacte però, lluny del meu costum immediat, automàtic, inconscient de donar, he pogut rebre. I ha estat un regal i ha nascut natural: dos cossos que m’acariciaven mentre jo m’entregava al plaer de poder rebre sense haver de fer res, sense esperar res diferent, sense retornar res a canvi.
La transició ha estat lenta, dolça, com una flor que es tornava a obrir i que ja no era la que havia estat, perquè ara n’era una altra.
I, així, amb aquest ritme, he pogut registrar això que he fet nou. Els passos que sí que he fet.
Després, m’ha nascut això:
Hay espacio
Hay tiempo
Ningún lugar al que llegar
Ninguna meta que alcanzar.
Puedo estar
Puedo ser
Y, desde aquí,
Un abanico
Infinto de posibilidades
Puede emerger.
el que em fa bé, el que agraeixo
Em fa bé tenir menys el mòbil a mà. Tenir una feina lluny de l’esclavitud de les xarxes socials. Mirar menys l’instagram. Viure més enllà de la pantalla. Treballar poques hores. El regal de tenir qualitat de vida. I el desig de mantenir-la.
El te i les infusions de gingebre. Practicar katsugen. Anar a caminar per la natura que tinc a tocar. Prendre el sol als migdies. Menjar sense làctics ni gluten per el mig. Deixar el poc alcohol que prenia de banda. Anar a dormir d’hora i despertar-me sense alarma, matinar de forma natural, sabent-me descansada.
Escriure. Pintar al meu estil. Les paraules que em neixen després de pintar. Deixar-me espai per crear amb les mans i amb els dits. Llegir. La bona literatura. Que em recomanin llibres. Els podcasts. Escoltar música. I que me’n descobreixin.
El sexe amb presència i espai per ser. Les persones amb qui realment em sento segura, lliure, oberta. Veure que el cos no enganya. La intimitat desitjada i els cossos que saben trobar-se. Acceptar que encara que em desvisqués, no puc ser qui no soc. Ni tu, tampoc. I la llibertat que comporta.
L’estiu, el mar. I que la resta d’estacions també em siguin amigues. Mirar el cel, sentir-me part. Sentir l’escalfor del sol. Que hi sigui. Veure vídeos de l’A.B. i que em descobreixi un nou Univers.
Anar a la nova casa del P. i l’E. Els sobre-taules llargs. Fer menys fotos i estar més. La meva gata. Quedar amb els meus amics. Videotrucar-me amb els que estan lluny. Que el temps voli. Saber que hi son. Saber-hi ser. La fortuna d’estar envoltar-me de persones que valen or. Les ganes de sociabilitzar. I saber-me respectar. Sentir-me respectada.
Fer sessions de teràpia. I rebre’n. Supervisar-me i disfrutar d’aprendre. Seguir aprenent. Estudiar gaudint. Viure gaudint. TCI. Els amics de TCI. Aprendre sobre el SN. Tenir el SN relaxat. Saber que estic reprocessant trauma, que ara tinc espai per fer-ho. Sentir la meva estructura, saber-me sostenir i també ser capaç de deixar-me acompanyada. Veure que puc ser acompanyada. Que ho soc. Estar en bones mans i en millor companyia.
L’olor de la roba neta. Tenir el pis net. Dutxar-me i, si puc, banyar-me amb sal i música de fons. Nedar. El riu. El so del riu i dels gorgs. Conduir amb temps i per carreteres que em conec com el palmell de la mà. La làmpara de sal i la de selenita.
Necessitar menys roba. Adonar-me de que de necessitar, necessito -necessitem- poc. La llibertat que això em provoca. Ser conscient i coherent amb què necessito i què no. Agraïr tenir cotxe propi.
Haver sabut trobar la distància amb la que soc capaç d’estimar les meves arrels tal i com son. Col·locar la família d’origen de forma sana a la meva vida.
Que les paraules no se m’encallin a la gola. I respectar que, a vegades, em passa. Procurar que les converses pendents i els finals amargs no pesin gaire.
La tranquil·litat que em dona fer el que està a les meves mans. Mirar endavant. Les ganes de viatjar i la sort de poder-ho fer. Les ganes de viure i la sort d’estar-ho fent.
ara
L’estiu avui ha deixat pas a la tardor i tot avança i tot segueix i la vida recomença. La iaia segueix a l’hospital, el D viu amb la mare, la feina que em manté va deixant espai a la teràpia i la vida gira més alt.
Em prenc un te verd i m’abrigo després d’un cap de setmana de formació en el qual em sento més unida, més propera i amb espai perquè algunes ferides trobin com ser reparades.
Tinc son després d’aquest eclipsi, tinc son mentre la vida passa i me n’adono que la vida es queda -que la vida és- si un té la paciència i la obertura necessària per contemplar-la. I m’aboco a un llibre que segurament té un dels inicis més poètics i més crus que he llegit des de fa temps: “mientras mamá moría yo estaba haciendo el amor“.
I torno a la vida. En com va i torna amb més força, en les ganes d’escriure, l’impuls de viure i també -però també- en la dificultat de tornar a respirar en segons quines ocasions.
Ahir mentre passejava i divagava per Barcelona entre descans i descans vaig llegir “el mejor regalo es la presencia”. Just després, em vaig trobar per casualitat a una amiga a qui feia temps que no veia i sàviament, instintivament i en silenci, vam decidir substituir les paraules per una abraçada llarga i oberta.
I veig que mentre passen unes coses, també hi ha espai per altres.
I torno al llibre, a l’escriptura, a aquesta tassa de te i a aquests arbres que veig i que m’acompanyen. I penso en el desig. En desitjar, en sentir-se desitjat i en la bellesa i la força que té i conté. I en les ganes de sentir-lo viu dins meu.
Sobre l’entrega i la vida
M’entrego a la vida, m’hi segueixo entregant. Aquest ha estat el gran aprenentatge d’aquests últims mesos, des de que vaig tornar del procés. Confiar en la vida que també és confiar en mi. I viure-la i entregar-m’hi sencera. I confiar.
I titubejar i seguir. I que apareguin pors i jo segueixi. I que, tot i així, segueixi. I seguir escollint seguir. Seguir escollint seguir. Seguir escollint caminar cap a endavant. Seguir escollint obrir-me i entregar-me. I deixar de retenir, i deixar de controlar i deixar d’apretar amb el ventre, amb les cames i amb la por.
Com les meduses m’entrego, m’expandeixo i em contraic i faig aquest moviment i soc feliç perquè visc, perquè sé viure, sé com viure. Perquè, com em va ensenyar la sàvia àvia: jo ja sé què és viure. Jo ja sé què és estar viva.
I et deixo anar, i aprenc a deixar anar amb el cor obert. I m’enduc les onades d’agraïment, de tristesa, d’enfado i d’aprenentatge. I nedo amb elles, i nedo entre elles. I em deixo acompanyar, i em deixo veure. Perquè ara em deixo veure, perquè he après a deixar-me veure, a deixar-me ser cuidada, sostinguda i acompanyada. Perquè m’ho mereixo i perquè és el que construeixo: amb entrega, amb les mans, amb el cor i amb el ventre. Tota jo. I danso i ballo i em segueixo entregant. M’entrego a la pena i a l’alegria. I em sé viva. I sé què és viure. I això és molt. I, això, em sembla que ho és tot.
Quan et deixo anar
Quan et deixo anar les coses son fàcils, flueixen, m’agraden. El vent em du i jo hi confio.
Quan et deixo anar, torno a mi i m’allibero de tot allò que no és meu.
Quan et deixo anar, rebo missatges bonics i senyals clares i fermes.
Quan et deixo anar, volo alt i segura, trepitjo fort i em poso vestits que em recorden que el groc i el taronja tornen a caminar amb mi.
Quan et deixo anar, també deixo les xarxes i amb elles, aquest lligam que no vull, aquest lligam que no és.
Quan et deixo anar, tot torna a ser un sí i la vida m’escalfa per dins. El suc de mandarina és més bo i les galetes de civada més dolces.
Quan et deixo anar, el meu cos balla i em transporta a una platja d’un estiu i jo em recupero salvatge, guerrera, autèntica.
Quan et deixo anar, soc feliç i valenta perquè sé que a qui estic estimant és a mi.
El que m’agradaria dir-vos
El que m’agradaria dir-vos per Nadal i per aquest any que comença:
Que tornar a casa faci més alegria que mal
Que recordis que a vegades el que sentim com a família no és on hem nascut, i que també està bé així
Que sàpigues dir perdó, gràcies i que no tinguis vergonya de dir t’estimo a qui estimes.
Que recordis que no falla: ens acabem arrepentint més del que no fem que del que fem, del que no diem que del que diem.
I que compartir el que et passa és millor que deixar que es vagi quedant a dins, fins que ja no, fins que és massa tard per.
Que aprenguis que no tot és el que és veu. De fet, poc és el que es veu. Spoiler tardà: instagram t’enganya. L’altre no és més que tu, només ho fa veure.
Que aprenguis que les relacions sanes inclouen una, dos, tres i, si cal, dues-centes converses incòmodes. I que tinguis el valor de tenir-les.
Que sàpigues quan dir no, quan dir sí, quan dir fins aquí i recordis sempre de donar les gràcies
Que si ha de ser per tu serà i sinó, per més que insisteixis, no ho serà.
Que tinguis la valentia de saber perdonar i el coratge de saber-te retirar.
Que sentis que et tens a tu, que et sàpigues tenir.
Que t’envoltis de persones amb qui puguis ser tu. I que tinguis el coratge de mostrar-te, més enllà de cuirasses i aparences. Perquè, creu-me, els vincles així son preciosos.
Que no tinguis por de viatjar ni més endins ni més enllà.
Que t’animis a fer un passet i després un altre fora de la zona de confort
Que puguis aprendre d’allò que t’ha fet mal
Que estimis amb ganes i que et sentis estimat; sigui Nadal, el 20 de març o el 30 d’agost.
l’olor de l’estiu
L’estiu fa olor de gessamí. L’estiu fa olor de llençols que s’eixuguen ràpid mentre voleien cap aquí i cap allà. L’estiu fa olor de dies llargs, del sol que surt d’hora i encara més d’hora i es pon tard i encara més tard. Fa olor de la gespa que ja està seca i de les cançons que sonen al cotxe mentre abaixem les finestres i pugem el volum. I alegria. L’estiu fa olor de resseguir cales i improvisar rutes i birres.
L’estiu fa olor del meu aniversari, d’un dia bonic, llarg, amb una nit màgica, la més màgica de l’any, diuen alguns. Jo això no ho sé, només sé que és la meva. I que sona a casa la nit de sant joan amb els meus més meus.
L’estiu fa olor de gaspatxo, de cireres, de síndria, d’onades i de sal. L’estiu fa olor de les coses que vindran. L’estiu és com el dia abans d’anar de viatge en que et prepares bosses i fas llistes i demanes en veu alta a qui tens al costat si t’estàs deixant alguna cosa. L’estiu fa olor de bitllets d’avió, de pasajeros embarquen por la puerta 7 i dels comiats que no fan mal.
L’estiu fa olor de tot allò que comença, dels divendres de pont i de felicitat. L’estiu fa olor del toldo de casa la mare que m’acompanya des de que tinc memòria i de la platja de caldetes on he anat cada juliol de la meva vida. L’estiu fa olor de tot allò que després de temps d’esperar-ho veus i saps que ja està aquí.
És diumenge a la tarda i plou i fa fred. I, tot i així, la primavera treu al cap amb aquest verd que m’envolta i amb aquesta llum que cada dia hi sap ser fins més tard.
I treballo i descanso i pinto i et truco i em convides i volem més enllà, més lluny i més alt.
I després torno a mi, a casa, a llegir admirant qui hi ha darrere d’aquestes pàgines i a teixir paraules que volen dir alguna cosa quan les ajunto. I faig feina i en deixo de fer. I penso en el que vull i en allò que ja no. En les arrels que hi saben ser i en les flors que ja estan a punt de donar-se a llum.
I m’acompanya aquest quadre que és tan meu i el Matisse que em va regalar la mare i la làmpara que sempre hi és. I el te i la tassa d’aquell viatge. I la ceràmica bonica i discreta que sosté espelmes i desitjos.
I em sento feliç, agraïda de viure envoltada d’aquestes parets plenes de finestres i balcons que donen a arbres, parcs i muntanyes; i que em permeten veure i saber-me acompanyada pel recorregut del sol i de la llum dia sí dia també, des de que surt pel montnegre fins que se’n va pel montseny.
quan miro bé
La C ve a casa i ric com feia temps que no feia, cantem i em cuina i, ella no ho sap, però em cuida com no sabia que necessitava. I cantem Sí que puedes perquè a les dues ens encanta i m’ensenya Astrologia, em llegeix cartes astrals i em comparteix receptes que miraré d’aprendre a fer i més llibres dels que podré llegir.
La M ve al pis i hi reconeix ceràmica, dibuixos i tasses que son meves i que també son seves i fa bonic allò que està en brut. El P ve al niu i em porta coses que no sabia que em feien falta i si m’agobio i li dic d’anar a passejar sempre em diu que sí i és un descans tenir-lo a prop. I en F em regala i em regalaria tot el que volgués amb una generositat que encara em sorprèn.
L’A m’explica coses d’Astrologia, de Eneagrama, de com acompanyar i de la vida i jo disfruto com una nena aprenent a mirar el cel, les persones i la vida. I no me’n canso. I això em fa feliç, feliç, feliç. I la C em convida a dinar, em presenta i m’inclou i quan s’acosten els caps de setmana sempre m’escriu per saber com estic faci sol o plogui.
En J i la L em truquen i els sento a prop i ens expliquem la vida i m’és fàcil compartir-me amb ells i després de parlar-hi, em sembla com si tot rodés més bé. La S sempre em pregunta com estic i realment li interessa quan soc jo qui l’haig d’escoltar a ella i jo li agraeixo immensament i la sento a prop malgrat els quilòmetres.
I ens truquem poc amb la M i, tot i així, quan ens truquem riem i tornem a aquella classe de fa tants anys i etapes enrere i resulta que la complicitat no caduca.
I la M em truca cada dia i m’estima i m’abraça malgrat les meves marees, la lluna plena i la menguant i els dies ovulant i pre-menstruant. I hi segueix sent dia sí i dia també i li parlo de naps i de cols i sempre m’escolta i és com una casa feta de carn i ossos, que sempre m’acull.
I l’A, que coneix a tot el poble i rodalies, em convida i sé que estic en bones mans i me’n fio amb els ulls tancats. I confio. I en J i l’E viuen a prop i em tranquil·litza saber-los a 10 minuts.
I la N m’ajuda amb les cortines i em porta i em regala objectes que tampoc sabia que necessitaria i deixa amb mi trossets de la seva vida. I l’E em diu que té un regal per mi, i l’A em diu que té un detall per donar-me i en P em diu que em té guardada una cosa.
I m’al·lucina tota la generositat, bondat i abundància que m’envolta i ho veig i em sembla tant que em costa de creure-m’ho. I me n’adono que a vegades hi veig poc i no nomes perquè tingui miopia sinó perquè, a vegades, m’oblido de saber mirar.