Aquest estiu he conegut una part de mi que no sabia. La que és oberta i amable i propera amb famílies alienes, la que està oberta a plans, la que als vespres llegeix tirades de tarot a una terrassa, la que fa topless tot i que ningú més en faci. La que s’atreveix a.
Aquest estiu, també, i sobretot, m’he deixat acompanyar enmig d’un buit que s’ho ha empassat tot: projectes, creences, cotxes, formes de funcionar, feines, amics, persones importants, formacions pactades, plans i futurs, tot pel desguàs, tot aspirat. I una habitació i un llit i unes parets verd clar, verd aigua, que m’han fet de refugi i de cova. I abraçades i crema freda de remolatxa i una hamaca, i un porxo i el qwirkle (o l’squirt per les amigues).
I no n’ha quedat res, de tot el que havia construït, dels que havien de ser els següents passos. I m’he trobat amb la vida i amb l’alegria del present. He escoltat una veu, una guia que creixia en el silenci i que m’ha dit què fer en cada moment. I la majoria de moments ha estat deixar-me estar. Això significava estar a l’habitació estirada, sense poder fer massa més, i que la N. em vingués a abraçar. I fer alguna trucada o enviar algun whatsapp.
Després, vaig poder fer un passet més. i aquest passet em va dur fins al pis d’abaix. I, al pis d’abaix, vaig poder entrar a la cuina i asseure’m al sofà del menjador i treure’m una carta.
L’endemà de l’endemà, vaig habitar al porxo, vaig fer katsugen i connexió al jardí amb els peus descalços i vaig poder saludar a l’hamaca que portava dies esperant-me.
Després va venir els camins per allà a prop i es va anar fent gran el món que era capaç d’habitar.
I tot i això no podia ni escriure, ni llegir, ni pintar, ni obrir l’ordinador i gairebé ni menjar.
El dia a dia que coneixia s’havia transformat en una cosa plena de present.
Un present que em permetia, que m’ha permès, connectar amb la vida, sentir-m’hi en i amb confiança, vibrant, sabent que sí, que aquest és el camí.