És diumenge a la tarda i plou i fa fred. I, tot i així, la primavera treu al cap amb aquest verd que m’envolta i amb aquesta llum que cada dia hi sap ser fins més tard.
I treballo i descanso i pinto i et truco i em convides i volem més enllà, més lluny i més alt.
I després torno a mi, a casa, a llegir admirant qui hi ha darrere d’aquestes pàgines i a teixir paraules que volen dir alguna cosa quan les ajunto. I faig feina i en deixo de fer. I penso en el que vull i en allò que ja no. En les arrels que hi saben ser i en les flors que ja estan a punt de donar-se a llum.
I m’acompanya aquest quadre que és tan meu i el Matisse que em va regalar la mare i la làmpara que sempre hi és. I el te i la tassa d’aquell viatge. I la ceràmica bonica i discreta que sosté espelmes i desitjos.
I em sento feliç, agraïda de viure envoltada d’aquestes parets plenes de finestres i balcons que donen a arbres, parcs i muntanyes; i que em permeten veure i saber-me acompanyada pel recorregut del sol i de la llum dia sí dia també, des de que surt pel montnegre fins que se’n va pel montseny.